A la pregunta de qui era en Quim Lahosa, seran diverses les respostes que pugueu escoltar, segurament depenent de la proximitat i la relació que s’hagi pogut viure amb ell podreu rebre varies respostes:
El Vicepresident del Martinenc, un expert gestor esportiu o fins i tot l’home barbut amb ulleres de sol que mirava partits de competició, ja fossin de la base o d’equips amateurs.
Tots els que hem tingut la sort de treballar, col·laborar o fins i tot conviure amb ell, sabíem que era tot això i molt més, permeteu-nos tan sols que us en fem cinc cèntims:
D’aspecte i tracte imponent, li agradava marcar distàncies, per a ell era la manera d’agafar perspectiva a l’hora de prendre decisions. Dialogant, culte, respectuós i directe, amb un lèxic ampli i ric, disposava d’un gran poder de paraula, capaç de convèncer a tot un auditori ple o desencallar alguna reunió perillosament tensa, gràcies alguna ocurrència només a l’abast de persones realment màgiques i enginyoses.
Amb principis, amb molts principis, impossible de comprar, subornar o corrompre.
Disposaves de nul·les possibilitats de fer-lo canviar de parer, si creia que anava en contra d’allò que havia cregut, patit o lluitat.
Convençut dels seus ideals, compromès amb la seva terra, obert al diàleg, a buscar solucions conjuntes, a créixer sense que així signifiques trepitjar algú altre, preocupat per aquells que no arribaven, no podien o no sabien. A tots ells… els estenia la mà.
En Quim parlava orgullós del seu Martinenc, content que fos una entitat humil de barri, capaç alhora de ser moderna, altament professional, molt propera i sempre unida, on tothom que l’estimés hi tingues cabuda, un veritable referent dins del seu país.
Ens deixa un dels nostres, dels que no són fàcils de suplir, perquè la seva impremta ja forma part del nostre ADN. I potser és això, simplement que cal assumir que hi ha pèrdues que mai s’han d’intentar suplir, és bo reconèixer que seran pèrdues irreparables.
Plorem avui, hem recolzat un genoll al terra, hem sentit pes a les nostres esquenes. Hem patit una dura derrota. Però l’esport i la vida en ensenya que demà ens aixecarem amb més força, per seguir el llegat que un gran referent com ell ens va marcar i encomanar.
Una de les seves múltiples aportacions a la nostra Entitat, va ser la glossa del Martinenc que es va llegir al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona en motiu del nostre centenari, en ella el text acabava dient el següent:
“Haureu observat que no he anomenat ningú dels molts i moltes homes i dones que han
fet i fan possible el nostre Club, però no volia deixar-me’n cap; cada cop que he dit FC MARTINENC, tots ells hi estaven presents”.
Bé, doncs aquest document acaba sent molt similar, sota del mateix no el signarà cap treballador, directiu, col·laborador o esportista, no hem volgut deixar-nos cap, doncs en cada un del seus paràgraf hi estàvem tots presents.
Descansa en pau, Quim.
