Sara Giró: un confinament a dues bandes | FC Martinenc
skip to Main Content

El 28 de març, a la sèrie d’articles diaris en què dediquem a repassar com viuen el confinament esportistes del Club, la jugadora del Femení, Anna Carulla, ‘Caru’, responia això sobre el contacte amb les companyes de l’equip: “Contacte en mantenim, perquè tenim un grup de WhatsApp i per allà anem parlant, però amb la que estic parlant més és amb la Giró, que la tenim confinada a Itàlia perquè hi va marxar a fer pràctiques. #ÀnimsGiró”. La seva resposta era uns dies anteriors a la data de publicació, però feia evident que en la història de la Sara Giró, jugadora del Femení, calia aprofundir, tenint en compte que ha viscut la pandèmia en els dos principals focus, fins ara, del continent europeu.

Sara Giró (Barcelona, 1996) és jugadora del primer equip del Martinenc. Aquest curs ha participat en 12 partits de lliga, ja que al gener, quan l’equip havia disputat 15 jornades (i ja liderava amb autoritat el grup 2 de Primera Catalana), va marxar a Palerm (Itàlia), en una estada de pràctiques. La crisi pel coronavirus, que a Europa esclatava amb força al país transalpí, l’enganxava a Sicília, i a finals de març tornava a casa. En coneixem la història a través de la protagonista.

Eres a Palerm fent unes pràctiques, en què consistien?
Estava participant en un programa europeu de pràctiques professionals (Erasmus+). Treballava al Departament de Comunicació d’una associació amb projectes socials europeus. Hi vaig arribar el 22 de gener.

Com estava sent l’experiència fins ara?
Vaig poder viure una mica més d’un mes de normalitat allà. Fins ara l’experiència havia sigut fantàstica. Treballava de 9h a 17h, però tenia temps de gaudir de la ciutat, de la gent i sobretot del menjar! En l’àmbit professional i personal, una experiència molt completa.

La vida a Palerm era gaire diferent de la d’aquí?
Definitivament la vida allà és diferent. Jo, que estava acostumada al nord d’Itàlia, vaig notar moltes més diferències en viure a Sicília. El que més sorprèn són els detalls del dia a dia: la gent que va en moto sense casc, cubells que pugen i baixen de balcons, estenedors amb roba directament al carrer, escombraries pel terra… Però una s’acostuma ràpid, som gent mediterrània, la manera de ser en el fons no és tan diferent. La ciutat té molta vida i, tot i ser bastant gran, és molt acollidora.

Seguies connectada al futbol allà? Jugaves en algun equip, alguna patxanga?
Ho vaig intentar, però no hi ha gaires equips femenins a la ciutat. Vaig fer els tràmits per entrenar-me amb un equip, al final per temes externs a mi no vaig poder fer-ho, però pràcticament quan m’ho van comunicar es va iniciar el confinament allà. Malauradament no vaig poder entrenar-me en cap equip palermità.

Com seguies el Martinenc des de la distància?
Els diumenges a la nit sempre intentava mirar els resultats dels partits. A més, segueixo el canal d’Instagram del primer equip (@fcmartinencfemeni), així que no em va ser gens difícil mantenir-me informada dels bons resultats de les meves companyes.

A la platja de Mondello, a prop de Palerm, a mitjans de febrer | Sara Giró (cedida)

A la platja de Mondello, a prop de Palerm, a mitjans de febrer | Sara Giró (cedida)

Quan vas notar que la situació sanitària es començava a complicar a Itàlia?
La veritat és que al principi ho vèiem com una simple grip, però el govern va començar a posar mesures, i a poc a poc vam anar veient que no era així. Al voltant de Carnaval ja es van tancar les escoles, i des d’aquell moment les mesures van anar augmentant progressivament.

Els problemes van començar al nord. A Palerm es vivia amb distància?
Sí i no. La situació al començament era molt focalitzada, però les mesures es van prendre gairebé al mateix moment per a totes les zones d’Itàlia. Hi havia afectació emocional per la situació del país en general, independentment de la regió. El risc realment era molt inferior al sud, però un cop decretat el confinament hi va haver molt moviment de persones que tornaven a casa des del nord, així que es van haver de prendre mesures encara més estrictes, especialment a Sicília.

Creus que van trigar massa a confinar?
Sabent com ha evolucionat la situació, sí, evidentment es podria haver fet molt abans. Però crec que la posició d’Itàlia era complicada: era el primer país europeu que es trobava en aquesta situació, i realment ningú sabia què esperar.

La teva intenció inicial era passar el confinament allà?
En principi havia de tornar a mitjans de maig i sí, la meva intenció era quedar-me allà: els casos a Palerm i Sicília es mantenien relativament baixos, estava treballant des de casa i el confinament el portava bastant bé.

Com van ser aquells dies de confinament italians?
A l’inici molt surrealista. La nostra generació no ha viscut res semblat i realment ens va impactar que tanquessin tot i ens obliguessin a quedar-nos a casa (tingueu en compte que va ser el primer país europeu a fer-ho, no ens ho esperàvem). Era estrany veure Palerm buida i silenciosa, i les sortides al supermercat no eren gens agradables (per totes les mesures de seguretat i la situació en sí), però jo seguia treballant des de casa, la meva rutina era bastant semblant al preconfinament. Compartia pis amb quatre persones, així que organitzàvem activitats tots junts: nits de jocs, de pel·lícules, sessions de ioga o manualitats, tallers de cuina… La veritat és que la seva companyia em va ajudar molt.

Com va funcionar el procés de tornar a casa?
Una llarga historia. A l’inici, l’associació que organitzava el programa de mobilitat ens va deixar decidir si quedar-nos allà o no. Un dilluns, sense previ avís, ens van comunicar que havíem de tornar, perquè no sabien si hi hauria una altra oportunitat per tornar. No hi havia vols, així que es va organitzar un vaixell per a tots els espanyols que estàvem a Itàlia. En 12 hores vam haver de fer les maletes, arreglar la casa i preparar-nos mentalment per deixar Palerm el matí següent i fer una llarga travessia (i així la definiria jo): tren fins a l’aeroport, vol Palerm-Roma, dos trens fins a Civitavecchia, vaixell Civitavecchia–Barcelona (22 hores de trajecte) i taxi fins a casa. Un total de 40 hores de viatges, amb mil i un controls i documents a omplir, condicions qüestionables i poques mesures de seguretat, tenint en compte que estàvem enmig d’una pandèmia (sens dubte, el pitjor viatge de la meva vida). Però al final vaig arribar a casa el 25 de març.

Esperant durant hores per entrar al vaixell passant fred | Sara Giró (cedida)

Esperant durant hores per entrar al vaixell passant fred | Sara Giró (cedida)

Com ho va viure la teva família?
Mentre era allà, preocupats, però sabien que estava seguint les mesures decretades i que estava bé. Davant la notícia del meu retorn, contents i preocupats alhora. Estaven contents perquè en moments com aquests el primer que vols és estar a prop de la família, però preocupats pel viatge sobretot (gairebé dos dies viatjant i exposant-me a infectar-me), i perquè deixava a mitges un projecte que jo havia triat i em quedava en res.

I tu? Ho vivies amb angoixa? Com recordes aquells dies?
La situació allà la vivia amb certa tristesa i preocupació, ja que les notícies i les imatges eren dures. No patia per la meva salut, ja que els casos a Sicília eren relativament pocs i tots estàvem mantenint el confinament. Quan la situació va començar a ser la mateixa a Catalunya i Espanya aleshores sí que ja m’angoixava més estar lluny de la família. La situació de tornar també em va angoixar bastant, pel llarg viatge i perquè un cop arribada aquí havia de compartir pis amb els meus pares i no volia exposar-los a la possibilitat d’infectar-se.

Mantens contacte amb els/les companys/es italians? Tens algun cas proper d’infecció?
De moment segueixo en contacte sobretot amb els companys de feina, que m’actualitzen sobre la situació. A més, també he anat seguint en contacte amb una excompanya del Martinenc, la Rachelle, una italiana de Bèrgam que va passar tot el seu any d’Erasmus amb nosaltres. Per sort, de moment no tinc cap cas proper d’infecció.

Quina actitud vas veure a Itàlia davant la pandèmia que tant està colpejant el país?
A l’inici, confusió i potser una mica de tensió davant d’una situació mai viscuda. Però a mesura que la pandèmia avançava vaig veure tristesa de veure el país en aquelles condicions, però també molta unitat i esperança.

Com va ser l’arribada a casa?
Va ser una tornada a casa molt estranya i dura. A part de la dificultat de tornar d’una estada a l’estranger s’hi va sumar la situació excepcional del coronavirus. Els meus pares tenien ordres estrictes per part meva de deixar-me passar directament a la meva habitació i evidentment no tocar-me. Només arribar vaig intentar desinfectar-ho tot al millor possible (jo inclosa). Evidentment, ara estic fent una quarantena “doble”, intentant tenir el mínim contacte possible amb ells.

Amb tres companys del programa, al vaixell Civitavecchia-Barcelona | Sara Giró (cedida)

Amb tres companys del programa, al vaixell Civitavecchia-Barcelona | Sara Giró (cedida)

Trobes a faltar Palerm?
Sí i no. La situació és tan excepcional que totes les emocions queden acaparades per la pandèmia. Tinc clar que hi tornaré, perquè no he pogut gaudir-ne com cal i he marxat “de males maneres”, sense poder-me acomiadar de ningú ni de la ciutat en sí, ja que no podíem sortir de casa. Però ara mateix crec que tinc altres preocupacions més importants.

Mantens contacte amb la gent d’allà? Com ho estan vivint ara mateix?
Amb els companys de feina, i pel que veig de l’ambient de treball ara mateix el sentiment és de conscienciació, resiliència i positivisme. Són molt conscients de la gravetat del problema i que s’han de seguir les mesures, segueixen treballant més que mai i amb l’esperança que això ens serveixi per millorar.

Com està anant el confinament a Catalunya?
Encara que sembli estrany, més difícil que a Itàlia. Allà estava informant-me constantment, tant de les notícies italianes com de les catalanes/espanyoles, però a l’arribar aquí, el problema sembla que t’afecti encara més personalment. A això se li suma que encara no he pogut fer vida de confinament “normal” (si és que existeix): no he pogut abraçar els meus pares, ni cuinar, ni seure tots junts a veure una pel·lícula per exemple. A més, tant la meva germana com la meva parella es troben fora del país (Alemanya i Grècia, respectivament) i cada dia sento com si estigués vivint quatre pandèmies en diferents estadis.

Com estàs gestionant ara les pràctiques? S’han aturat? Continues a distància?
En principi, al tornar aquí em quedava sense pràctiques i evidentment sense cap possibilitat de començar estudis o buscar feina. Vaig proposar seguir treballant (ja portava dues setmanes fent-ho des de casa a Palerm) i em van dir que sí. Actualment estic treballant per l’associació italiana des d’aquí.

Durant tot aquest confinament, allà i aquí, mantens alguna rutina d’exercici físic per no perdre la forma?
Al principi, quan encara podíem sortir, anava a córrer. Quan ens ho van prohibir, vaig començar a fer esport des de casa (em vaig ajudar de la rutina que ens va passar la Sofia, la preparadora física del nostre equip). Després, amb tot el viatge i el fet de tornar, sincerament encara no he tingut gaire temps de posar-m’hi, però la meva intenció és establir-me almenys tres cops a la setmana per fer algun tipus d’exercici.

Què és el que més trobes a faltar d’estar sense esport?
La part social, que ja em faltava allà, ja que no vaig arribar a entrenar-me en un equip. I també sentir-me bé i forta físicament.

Has dedicat temps a la cultura? Què estàs veient (sèries, pel·lícules) i/o quin llibre estàs llegint?
Durant el confinament he aprofitat per veure moltes de les pel·lícules de l’estudi Ghibli i tantes altres disponibles a Netflix. Ara he començat la nova temporada de ‘La casa de papel‘. Pel que fa als llibres, en paper estic llegint un que em van deixar de Stephen King en italià, i en format audiollibre he començat a escoltar ‘La Naranja Mecánica‘ mentre treballo, també en italià per intentar mantenir la llengua tot i estar aquí.

El contacte amb l’equip va ser constant, allà? L’Anna Carulla fins i tot es recordava de tu via hashtag, #ÀnimsGiró.
He seguit en contacte, sobretot amb el Guillem, l’entrenador, i l’Anna Carulla, amb la qual he compartit vestidors al Martinenc des que hi vaig entrar fa 7 o 8 anys. Gràcies pel suport, Caru!

I un cop aquí, mantens contacte amb l’equip diàriament?
Diàriament no, però sí que hi segueixo en contacte. Aquesta setmana comencem els entrenaments via Zoom, veurem com va! Almenys ens podrem veure les cares un parell de cops a la setmana i tornar una mica a la “rutina”.

Sara Giró, en un partit d'aquest curs | Xavier Carulla

Sara Giró, en un partit d’aquest curs | Xavier Carulla

Sap greu que la temporada s’aturés en sec quan estàveu fent un any de somni, no?
Doncs sí, em va saber molt greu deixar l’equip en aquell moment. Estava sent un molt bon any per a totes, tant al terreny de joc com fora, però a vegades els projectes personals no ens permeten fer-ho tot. Confiava que les meves companys seguissin amb la bona feina, com ja ho estàvem fent abans que jo marxés.

Quin és el secret d’un grup tan sòlid sobre el terreny de joc?
Evidentment, entrenar-se bé és fonamental, però també crec que tenir un bon grup fora del camp ajuda a crear un equip més motivat i treballador. Personalment crec que els entrenadors i la seva gestió del grup també poden influir positivament en l’actitud de l’equip.

Quina és la teva intenció un cop passi la pandèmia? Es reprendrien les pràctiques allà?
És tot una incertesa. Aquesta seria definitivament una opció, però al ser un programa becat no depèn de mi, sinó de les institucions organitzatives. Estic oberta a tornar a Itàlia un cop passi tot, ja sigui amb aquest programa o amb altres possibilitats.

Quin missatge transmetries a la família del Martinenc en aquests moments complicats?
Recomanaria a tothom que seguís les indicacions i siguem responsables, però que provem d’aprofitar aquest període per provar coses noves i passar temps amb la família i amics (ja sigui físicament o telemàticament) per tornar al camp amb més energies que mai. Com diuen a Itàlia #tuttoandràbene (#totaniràbé).

#SomMartinenc

Back To Top