'Diumenge al matí', vencedor del Concurs de relats del Martinenc | FC Martinenc
skip to Main Content

El primer Concurs de relats del Martinenc, que vam obrir a mitjans d’abril, ha proclamat aquest dijous el vencedor. Es tracta de ‘Diumenge al matí (Guinardó 86)’, d’Aleix Moncosí.

El relat ha estat proclamat guanyador després d’endur-se més de la meitat dels vots en la tria pels tres finalistes, que hem fet en aquesta enquesta a Twitter El premi, 50€ per a gastar a la Cooperativa Cultural Rocaguinarda, cooperativa sense ànim de lucre, espai cultural i llibreria del barri.

El concurs de relats es va iniciar a mitjan abril, amb la crida per rebre relats, de 500 paraules com a màxim i en què el Martinenc fos part de la temàtica. Després de rebre els relats candidats, als i les autors i autores de les quals agraïm profundament la participació, el jurat decidia dilluns passat quins eren els tres relats que passaven a l’elecció final. L’enquesta a Twitter, durant dos dies, ha determinat el guanyador.

Recordem que el jurat d’aquest primer Concurs de relats del Martinenc estava format per David Alonso, vicepresident del Club; Marta Borràs, directiva; i Òscar Carreño, de la direcció de Promoció de Sectors Culturals de l’ICUB.

A continuació us deixem el relat vencedor, així com els altres dos finalistes. Gaudiu-ne la lectura i us esperem a la segona edició, el 2021:

Vencedor del primer Concurs de relats del Martinenc

Concurs de relats del Martinenc 2020

Concurs de relats del Martinenc 2020

Diumenge al matí (Guinardó 86), d’Aleix Moncosí

El Guinardó, 1986

Silenci. Sec al llit dels meus pares al nostre petit pis i miro l’estufa on, a l’altre cantó de l’habitació, s’asseca a contrarellotge el meu uniforme del FC Martinenc. La mare probablement no va tenir temps de rentar-lo fins a l’últim moment i aquest és un mètode d’emergència per poder lluir-lo al partit que tenim en una hora. El nostre conjunt és lleugerament diferent dels colors habituals del primer equip i consisteix en una samarreta groga de màniga llarga i pantalons curts blaus, i a un cantó del pit hi és escrit, de forma vertical: E.I.E. MARTINENC. És quelcom ben estrany, ja que normalment no hi ha paraules llargues en vertical, a les equipacions de futbol, em dic fluixet a mi mateix. El món interior sovint es mostra en forma de xiuxiuejos, en els infants, com la punta d’un iceberg. Porto el número 73, o 76, sempre me n’oblido.

Si he arribat a aquesta situació en aquest diumenge al matí és perquè un bon dia érem amb en Miquel i en Joan A. a l’hora del pati i vam decidir que era molt divertit xutar objectes de plàstic, però que volíem anar més enllà i que ens apuntaríem a l’equip del barri, ben a prop de l’escola, per tal de jugar a futbol de veritat. Plantejar-ho als pares va ser un pur torrent de fantasia, il·lusió, coratge, immortalitat.

En Joan A. i el Miquel són molt bons futbolistes, però jo no. Entrenem dos cops per setmana, els dilluns i els dimecres, amb els altres companys de l’equip. El nostre entrenador té 15 anys, va dir. A diferència d’en Miquel i en Joan A., els altres companys no són del nostre “cole”. Deuen ser nens del barri. Un es diu Jordi, i l’altre (el porter) es diu Lluís; de la resta no me’n recordo. Encara no sé si em cau bé, l’entrenador. Em diu Alexis i m’empipo molt quan ho fa (el meu nom és massa català per a un castellanoparlant). Juguem a “futbito”, 5 vs. 5. Per a ser sincer, no jugo gaires minuts, i quan ho faig, jugo de defensa. La meva missió és xutar la pilota ben lluny quan s’acosta l’altre equip. En Miquel i en Joan A. juguen a davant i marquen molts gols.

Arriba l’hora d’anar-se’n. Sento aquelles papallones a l’estómac. Encara no sé que a la segona part serviré un fora de banda cap al Lluís, el porter, ell no serà capaç d’agafar-la bé amb les mans, s’escolarà entre les seves cames, i poc a poc acabarà al fons de la xarxa. La nostra xarxa. El gol en pròpia porta més ridícul de la història que causarà les rialles del públic, que probablement ho comentarà en els seus respectius àpats de diumenge amb les seves famílies, causant un efecte dominó que farà que aviat tot el barri del Guinardó se n’hagi assabentat. M’és igual. D’aquí a més de 30 anys, només dues persones recordaran això: en Lluís i jo.

Finalistes del primer Concurs de relats del Martinenc

Concurs de relats del Martinenc 2020

Concurs de relats del Martinenc 2020

Fantasia, de Sílvia Ramírez i Oriol López

Obro els ulls. Silenci. Ha estat el somni més estrany de la meva vida. Però que vaig sopar ahir?
He somiat que hi havia una pandèmia mundial i que no es podia sortir de casa. Emergència sanitària.
Després de l’alegria inicial per no poder anar a l’insti, m’arriba la notícia de que s’anul·lava el futbol.
Què? Entrenaments i partits anul·lats! Club tancat. Com jo, tancat a casa dies i dies.
Però ara em sembla escoltar la mare a la cuina preparant l’esmorzar. Si us plau, que cridi…
– Oriol! Son les vuit. Faràs tard!
Si! Llavors és un dia normal. Només ha estat un malson. Em llevo, esmorzo i em vesteixo amb una alegria
que fa sospitar la meva mare.
– Passa alguna cosa, Oriol?
– Al contrari, mama. Tot perfecte.
M’ho penso dos segons i decideixo arriscar.
– Mama, a la tarda tinc entrenament.
– Doncs ja saps. Prepara’t la bossa – Em respon.
Si! Quines ganes de que arribi la tarda i anar al Martinenc. El dia em passa volant. És com si tingués ganes de fer classe. No em trec el somni del cap…
És l’hora. Miro amb impaciència el mòbil. I si! El Cuba ja ha enviat quin vestuari ens toca avui.
Baixant les escales em creuo amb el Paco.
– Hola Uri! -em diu xocant la mà. Somric.
Arribo al vestuari i ja sona la música del Max. El Magallón, el Pol González i el Vini, parlant de les cartes del Fifa. Entra el Geri amb el seu patinet, i darrere el Teo Martínez que explica que s’ha passat de parada del bus. Li torno la samarreta que vaig agafar per error al Gael i em diu gràcies. Ens riem. I finalment arriben el Teo Gallego i l’Ivan escoltant música. El Teo imitant l’accent argentí amb l’Ivi.
Ja hi som tots. Entren la Júlia i el David i ens diuen que tenim porteria. Doncs anem-hi! L’Arnau agafa els seus guants que no deixa tocar a ningú. El grup 2 porta el material, i només sortir al Carri li cauen els bidons d’aigua.
Abans de començar el Cuba ens felicita pel partit d’ahir. Destaca la jugada on l’Eric corrent per la banda (com corre! Quina velocitat!) juga de cara amb el Victor que fa una pared amb el Sergi Cedeño i aquest centra a la frontal de l’àrea, on xuta Matias.
Fem equips i em toca amb el Guillem. Em fa gràcia pensar que ja jugàvem junts amb 5 anys. Toca fer rondos, i tots mirem al capità. Un,dos,tres i el Jan cau sol amb la pilota. Tots riem. Recollim i tornem al vestuari.
Avui el Pilón marxa ràpid perquè no es vol perdre el partit de l’Espanyol.
Al sortir els pares ens esperen a la zona del bar. Els escolto parlar i riure. Quina colla!
Miro al meu voltant i m’adono de la sort que tinc. M’agrada.
Menys mal que ha estat un malson, perquè ho trobaria a faltar tot molt.

Concurs de relats del Martinenc 2020

Concurs de relats del Martinenc 2020

La pilota amoïnada, de Núria Roca

Quina pilota més “guai”, amb colors fluorescents taronges i grocs, amb un dibuix com cordills entrellaçats, i nova de trinca, s’estrenava en aquest curs per fer competicions. Tenia tot el que podia desitjar una pilota de futbol, però estava amoïnada. La seva il.lusió era que la xutés una noia nova que havia entrat a l’equip de jugadores al FC Martinenc.

La pilota estava trista, aquesta noia semblava que no es volgués relacionar-se amb ella.
Quan es trobava a prop d’ella, semblava insegura, com si li tingués por. Quan la tenia al davant no la xutava. Però la pilota no perdia l’esperança. Pensava quan agafi més confiança al camp i amb el conjunt del seu equip, potser s’atrevirà a fer un gran xut, em tocarà amb força per passar-me a una altra companya o fins i tot xutar a porta..

Com sempre el dia del partit va sortir la pilota trista, amoïnada. No veia la noia. Ah si! estava asseguda a la banqueta. Va rodolar cap a ella i es va plantar al seu davant. La noia se la mirava embadalida i va pensar; “Que maca que és aquesta pilota!” Les dues es van quedar mirant-se fixament.

Com si hagués quedat embruixada, quan va sortir a jugar, la noia corria com una llebre, amb les seves cames fortes i l’esperit juvenil, va anar darrere la pilota, que rodolava contenta davant d’ella.

I com si tingués un imant als peus, la va xutar, una vegada i una altra. La pilota se’n feia creus.

En un moment inesperat, llançada com anava i en el moment oportú, va xutar, i ai las! la pilota entrava triomfant a la porteria de l’equip contrari.

A les grades, es va sentir, gol, gol, gooo…l! Els espectadors, especialment pares, germans i avis cridaven a cor que vols, després d’aquell xut meravellós.
A la nit la pilota contenta entre les altres al magatzem, estava cofoia. La noia, molt cansada, ja al llit, va somiar que la pilota la cridava, per donar-li força, i guanyar així, amb el seu gol el partit.

Segur que en el proper partit la pilota i la noia s’entendran molt be, encara a vegades els gols no sempre hi són presents. L’important és aprendre a jugar bé i gaudir del partit amb les companyes del teu equip com de l’equip contrari. Aquí acaba la història d’una pilota amoïnada i d’una futura futbolista.

 

De nou, gràcies per participar de la iniciativa, i esperem que el concurs de relats sigui un clàssic amb continuïtat els propers anys!

#SomMartinenc

Back To Top